Mond

AQUITÀNIA E LA MENAÇA DEL NÒRD

L’arribada de la dinastia dels Guilhèms al ducat d’Aquitània en 909 foguèt la creacion d’una dinastia occitana dins un ducat que voliá encara remembrar d’epòcas mai ancianas – èra estat un reialme independent dos-cents ans abans -. Mas los dangièrs èran grands. E sustot venián totes del nòrd. Aital, se debanèt pendent l’epòca de Guilhèm I – la menaça vikinga arribèt tanplan del nòrd – e puèi pendent lo temps de Guilhèm II, que venquèt los franceses e burgundis après l’envasion qu’arribava de mai enlà del Leir.

Aquitània foguèt un reialme brèu al sègle VII. Maugrat aquò tornèt nàisser al sègle IX coma ducat e pro.

Lo sieu fraire Acfred I aguèt pas temps de consolidar la dinastia. E la guèrra civila devastèt lo ducat pendent mai de vint annadas. Mas eles serián los primièrs ducs aquitans qu’amb lo nom de Guilhèm arribariá mai enlà del sègle X – prèp de dos-cent ans – e balhariá a l’istòria occitana de noms tan celèbres coma Alienòr, duquessa d’Aquitània e filha de Guilhèm X.

L’istòria del primièr Guilhèm es l’istòria d’un pichon comte – Guilhèm I, nascut en 875, èra d’origina solament comte d’Auvèrnha e Lemosin- que profiecharà l’ataca d’un nòble, Aimar d’Engoleime, a un autre, lo comte de Peitieus, Ebles, en 894, per li balhar paratge après la desfacha d’Orlhac dels armats d’Ebles. Aquel aviá perdut aital la sieuna armada en una batalha contra Aimar d’Engoleime e ara èra pas mai comte de Peitieus ne duc d’Aquitània. E aviá besonh d’una armada per recuperar los sieus títols.

Guilhèm li balhèt d’ajuda amb la sieuna infantariá e cavalariá lemosina e auvernhada. Aimar d’Engoleime fugiguèt e laissèt Peitieus tornarmai a Ebles. Mas Guilhèm foguèt lo nòble que impausèt las condicions. Ebles tornariá èsser comte de Peitieus, òc,  mas lo ducat, lo grand ducat d’Aquitània demorariá en sas mans.

Aquitània aguèt amb los primièrs Guilhèms una nòva epòca d’aur per rapòrt a l’ancian reialme.

Aital foguèt cossí Guilhèm l’an 895 amassa una granda varietat de títols e territòris; mai encara que lo quite rei de França: Marquès de Gotia, Duc d’Aquitània, Comte d’Auvernha, Comte de Berric, Comte de Mâcon, Comte de Lemosin e Comte de Lion. Puèi arribariá d’èsser encara abat de Sant Julian de Briude.

Pas solament per los prètzfaches militars foguèt conegut Guilhèm I. Es quitament celèbre per lo sieu nom de Guilhèm lo devòt, pr’amor que fondèt l’abadiá de Clunhic, en 909, una de las comunautats religiosas mai importanta d’Euròpa tota pendent los sègles X e XI e mai enlà encara. A nivèl arquitectonic, religiós, cultural e tanben politic.

Guilhèm maridèt Engelberga, filha del rei Boson de Provença. Benlèu pr’aquò decidiguèt d’actuar coma un vertadièr Prince en Aquitània. Nomentava comtes quora o necessitava e o fasiá sens avisar lo rei. De mai, plusors reis franceses reconeguèron qu’aviá la prerrogativa ducala de nomentar eretièr, un fach plan pauc abitual a l’epòca.

Maugrat lo sieu poder, dempuèi l’an 897 lo territòri d’Aquitània vegèt cossí arribaven de centenats de vaissèls vikings que dintrèron dins lo país a travèrs lo Leir. Lo fach foguèt benlèu conseqüéncia – en aquò los recercaires son pas encara totes d’acòrdi – del pacte signat entre lo rei de França Odon I e los guerrièrs del nòrd. Aviá pagat un pilièr d’argent per los far quitar lo sieu reialme e anar mai al sud. E quand los vikings o faguèron Guilhèm I d’Aquitània recebèt pas cap ajuda del rei francés. Lutèt contra eles cossí poguèt: amassèt d’armadas localas, bastiguèt nòus murs a l’entorn de las vilas, demandèt de mercenaris e mai ajuda encara a totes los òmes del ducat. Mas foguèt en de badas. Los aquitans poguèren pas res far contra la menaça del nòrd e las atacas e sacatges se desvolopèron una après l’autra fins mai enlà de la mòrt de Guilhèm I en 918.

Vegilhatz lo nòrd !

Lo flume Leir èra a l’epòca la frontièra entre las tèrras aquitanas e las francesas.

Vegilhatz lo nòrd ! * – çò diguèt Guilhèm I d’Aquitània als filhs del sieu aimat fraire Acfred de Carcassona quand morissiá. Aviá agut un filh amb Engelberga, Odon, que moriguèt plan jove. E aviá pas descendéncia dirècta. Pr’aquò nomentèt lo sieu nebot Guilhèm, filh d’Acfred, coma nòu duc d’Aquitània: lo territòri seriá aital sauvat.

Guilhèm II foguèt Duc d’Aquitània, Comte d’Auvèrnha e Comte de Lion dempuèi l’an 918 fins la sieuna mòrt 8 ans après. Solament un an après la mòrt del sieu oncle perdèt lo Berric pr’amor de la dintrada en aquel territòri de dos suslhevats contra lo rei Carles lo Simple; Raul e Robert. Lo suslhevats menaçavan quitament los comtats de Mâcon e Lion mas poguèt, fin finala, los conservar. Èran una menaça ferotja. Caliá d’aliats e Guilhèm donèt la Gotia a Raimond, Comte de Tolosa per aver encara mai soldats.

Lo rei Carles lo Simple foguèt depausat en 923 mas Guilhèm e Raimond decidiguèron d’i demorar fisèls. Raul e Robert envièron una armada que crosèt lo nòrd – la menaça militara tornava venir tornarmai del nòrd – e crotzèt lo Leir. Guilhèm aviá pas en aquel moment pro soldats. Mas foguèt astut. Jurèt fiseltat a Raul e Robert e aguèt la restitucion del comtat de Berric.

En 925 Raul aviá de grands problèmas contra los normands e los ongreses. Guilhèm e Raimond profiechèron lo moment: Èra clar que Raul podiá pas lutar al còp contra l’oèst, l’èst e lo sud. Se revoltèron e demandèron la restitucion del rei Carles lo Simple.

Raul reagiguèt amb de ràbia: amassèt una nòva armada de franceses e borgondis e amb l’ajuda d’Erbert de Vermandois marchèt cap a Nevers per la conquistar. Mas ailà i èra Acfred, fraire de Guilhèm, qu’aparèt la vila e capitèt: Raul solament poguèt aver d’ostatges abans tornar crosar lo Leir e se dirigir un autre còp contra Guilhèm. Mas capitèt pas d’o far.

Los ducs d’Aquitània demandèron d’ajuda als abitants del territòri per lutar contra la menaça del nòrd.

Malurosament la dinastia dels Guilhèms d’Aquitània – pas son nom – auriá de finir lèu. Guilhèm II moriguèt en decembre 926 e maugrat que son fraire Acfred contunhèt la revòlta contra França e Borgonha amb l’ajuda de Tolosa, tanben moriguèt en octubre 927.

Foguèt ansin cossí finiguèt lo darrièr Duc d’Aquitània e Comte d’Auvèrnha. Après la sieuna mòrt dos familhas nòblas pensèron qu’avián lo drech de se proclamar ducs d’Aquitània. Una èra la del comtat de Tolosa, qu’aviá balhat fòrça sosten als Guilhèm. L’autra èra l’anciana familha dels Comtes de Peitieus, que volián aver tornarmai un títol que disián èra estat raubat amb d’enganas.

La guèrra que se passèt entre los Raimond e los Ebles, entre los Peitieus e los Tolosa pel Ducat d’Aquitània demorariá mai de vint ans. Quand la guèrra seriá finida e maugrat que foguèron, fin finala, los peitavins los ganhaires, lo territòri ja èra un autre e los sieus estadants tanplan.

De l’anciana familha dels Guilhèm occitana qu’èra estada propietària del Ducat d’Aquitània – mai grand que lo quite reialme de França – ne demorarián solament los noms. Mai de dètz Guilhèms avián encara d’arribar abans conquistar, a mai, lo reialme d’Anglatèrra e se convertir en la nacion amb mai poder de l’epòca. Aital, e pas autra es l’origina de l’istòria dels Guilhèms , Ducs d’Aquitània.

* Susvelhatz lo nòrd ! (occitan medieval)