XXVIIen CONGRÈS DE LA SOCIETAT INTERNACIONALA ARTURIANA A AIS DE PROVENÇA

Francesc Sangar.- Grand succès del XXVIIen Congrès de la Societat Internacionala Arturiana, celebrat entre los jorns 12 e 18 de Julhet de 2024 a Ais de Provença, amb la collaboracion entre d’autres de la meteissa Universitat d’Ais – Marselha. Lo primièr se celebrèt a Truro (Cornoalha) l’an 1930, mas la Societat foguèt fondada l’an 1948 per Jean Frappier, Roger Sherman Loomis e Eugène Vinaver, pendent lo segond congrès celebrat a Kemper (Bretanha), e totjorn s’a consacrada a difondre las nòvas investigacions e las descobèrtas ligadas al mond arturian, dempuèi desparièras visions, coma l’istorica, la literària, la psicologica, la mitològica …

Lo cicle arturian participa de manièra inquestionabla del nòstre imaginari collectiu. Personatges coma lo meteis rei Artús, la reina Guenièvra, Lancelòt del Lac, Merlin, Morgana, Parzifal o Gallaad son de personatges etèrnes, qu’an traspassat totas las frontièras e las epòcas.

La Societat Internacionala Arturiana a creat de seccions regionalas, dins aqueles païses amb una màger preséncia d’estudis sus la tematica arturiana. De las inicialas britanica, francesa e nòrd-americana, foguèron dubèrtas d’autras seccions fins a dotze ongan.  Al Centre d’Estudis Arturians de l’Universitat britanica de Bangor podètz trobar l’enòrme fons bibliografic d’estudis depausats pendent ans.

Cada tres ans, la Societat Internacionala Arturiana convòca un congrès en una diferenta vila, coma nèxe d’union de totes los investigadors del mond. En aquela escasença, a la Provença, professors universitaris e investigadors (la majoritat europèa, mas tanben fòrça nòrd-americans, e quitament del Japon o Austràlia) son venguts per difondre lors investigacions, e dobrir tanben de nòvas vias d’estudi sul mond arturian, mejançant lors conferéncias e las Taulas Redondas de Debat. Occitània aviá ja aculhit l’edicion de l’an 1999 a Tolosa de Lengadòc.

L’obertura del Congrès foguèt protagonizada per la Conferéncia Plenària de la professora Christine Ferlampin-Acher de l’Universitat de Rennes, jol títol de “Nos mancan de filtres!!! Crosar la recepcion arturiana, cinquanta ans de “romans” franceses de la mòrt de Wagner (1883) al “Château d’Argol” (1938)”.

Un sens fin de conferéncias

Impossible poder nomenar en aquel article l’infinitat de conferéncias e las teorias defendudas pels sieus ponents; es per aquel motiu que nos limitarem a mencionar qualque d’elas. Autrament, un mond tan ric e variat coma l’arturian, provòca que tanben qualques conferéncias tractèsson de tèmas mai tangencials, referents a l’epòca medievala, en depassant la tòca fondamentala de la Societat Internacionala Arturiana.

Vicente Javier López Mate de l’Universitat d’Alcalá (Espanha) mostrèt las semblanças lingüisticas (e las mai que probablas influéncias) entre l’òbra de J.R.R. Tolkien e “La mòrt d’Artús”. Es evident que lo cicle arturian a influenciat d’autras mitologias mai modèrnas.

L’investigador francés Jean-Bernard Elzière defendèt la siá teoria de las inexactituds de la “Cançon de Rotland”, amb referéncias al sieu protagonista e la situacion geografica dels emplaçaments mencionats. En la siá exposicion afirmèt que l’emperaire Carlemanh seriá vertadièrament Guilhèm lo Conquistaire, e l’argument de la “Cançon de Rotland” succediriá pas a Ispània, mas a Normandia o Anglatèrra.

Autrament, l’investigador independent d’Amsterdam, Robert Kelder, recuperèt l’ipotèsi de Werner Greub, discipol de Rudolf Steiner, que la font del Parzifal de Wolfram von Eschenbach, Kyot lo Provençal, seriá segon la siá opinion vertadièrament Guilhèm d’Orange (a qui Wolfram aviá ja consacrat un poèma epic, lo “Willehalm”), e la “Tèrra Salvaesche” ont èra lo Castèl del Grasal devem l’identificar amb l’entorn geografic d’Arlesheim Ermitage, un paratge prèp de Basilèa (Soïssa).

Jérôme Devard de l’Universitat de Peitieus expausèt la problematica de las successions als fèus senhorials, en prenent coma basa lo “Roman de Silence”. Dins de las classas aristocraticas, los eiretatges (títols, proprietats…) èran un tèma principal, que mostrava lo poder. Amb una exposicion fòrça didactica, aquel professor expausèt qualques cases, compreses de l’ostal comtal barcelonés, amb los bessones Raimon Berenguièr II Cap d’Estopes e Berenguièr Raimon II lo Fratricida, que “partegèron” pendent unes ans lo poder.

Enric Casas Reig, de l’Universitat de Barcelona, amb lo títol “Tu es en l’ilh anquantea, on repayra Morguan la fea en misire lo roys Artus”, expliquèt amb fòrça detalh l’influéncia que lo cicle arturian atenguèt a la Malhòrca medievala. Vertadièrament, la matèria de Bretanha aguèt vertadièrament preséncia a tota la Mediterranèa crestiana. Aquela influéncia es evidenta pels divèrses manuscrits de tèxtes artúrians tradusits a la lenga catalana e trobats a Malhòrca, la preséncia d’ideals e personatges arturians en la produccion literària malhorquina (Ramon Llull, Guillem de Torroella, Anselm Turmeda…), benlèu per la similitud de qualques eveniments istorics succedits a l’isla amb la tematica arturiana, e es que, coma los bretons, los malhorquins perdèron tanben lo sieu rei, Jacme III, e esperèron inutilament lo retorn de l’eretièr Jacme IV.

Irina Boeru de l’Universitat d’Oxford mostrèt l’influéncia del cicle arturian dins lo mond ispanic de la Peninsula Iberica pendent lo sègle XV e las siás repercussions dins un sègle en qué dos dels reialmes ispanics, Castelha e Portugal, comencèron la siá expansion oceanica e lo bastiment de lors empèris en d’autres continents. L’exibicion de desparièrs mapas cartografics de l’epòca defendèron aquela influéncia e explican que Lope García de Salazar al “Libro de las Bienandanzas e Fortunas” situèsse Avalon al Brasil.

Marcos García Pérez de l’Universitat d’Alcalá realizèt una aproximacion a l’image de la traduccion al castelhan del “Roman de Perceforest”. Amb comparasons entre la version originala en lenga francesa e la traduccion castelhana de l’epòca, e coma un jòc de paraulas, mostrèt qu’en fòrça escasenças, aquela traduccion realizada per l’escrivan castelhan Juan de Mena al sègle XV incorporava de nòus significats e d’interpretacions que melhoravan quitament l’original.

Robert Bailey de l’Escòla Superiora de Moscòu a Idaho, als Estats Units d’America, defendèt pendent la siá intervencion la possibilitat que lo Sant Grasal acabèsse a Armenia, per la granda difusion del cristianisme dins d’aquela nacion dempuèi temps fòrça ancians, amb las legendas ligadas al rei d’Edessa e de possiblas rotas del traslat de la mitica reliquia.

Mas aquel investigador es pas estat l’unic en prepausar qualque influéncia orientala sul mite del Sant Grasal. Carlos Alvar, de l’Universitat d’Alcalá (Espanha), a soslinhat un parallelisme estructural entre l’”Estoire du Sant Graal” e “Calila e Dimna”, una colleccion de contes d’origina indiana que gaudiguèt d’una granda difusion al sègle XIII a Euròpa occidentala mercés a la traduccion al latin qu’encarguèt far lo rei Anfós X lo Savi de Castelha.

Mas en un tèma coma lo cicle arturian, podèm totjorn trobar pseudoteorias, que sens cap de sòrta de rigor istorica, pòdon èsser difondudas. E d’aquel perilh avertiguèt lo professor Thomas Ledru de l’Universitat francesa de Lilla, amb la siá conferéncia sus qualques absurdas teorias, quitament amb connexions extraterrèstras, que se difonguèt amb lo títol “Quand la pseudoistòria revisita l’univèrs arturian.”.

Hélène Bouget (Universitat de Bretanha Occidentala) parlèt de la complèxa transmission manuscrita de la “Queste del Saint Graal” del cicle arturian de la Vulgata, en soslinhant las diferéncias entre qualqu’uns dels manuscrits que nos an legat aquela òbra e las divèrsas edicions publicadas.

Miha Zor (Universitat de Ljubljana), a investigat un autre dels romans que conforman la Vulgata, l’”Estoire du Saint Graal”, en se centrant en las miniaturas que contenon los sieus manuscrits. Las intervencions del congrés èran en francés, anglés e, quitament, alemand, coma la d’Angelika Kemper (Universitat de Klagenfurt), que a presentat lo “Diu Crône” de Heinrich von dem Türlin (1220), unic roman arturian ont lo cavalièr que completa l’aventura del Grasal es pas Parzival ni Galaad, mas Gauvan. Quitament, al congrés an parlat de la recèrca del Grasal d’Indiana Jones, en una conferéncia plenària de Joseph M. Sullivan (Universitat d’Oklahoma).

Cossí vesètz, los tèmas tractats son inacabables. E en lo present article mencionam solament unas paucas de las mai de 200 intervencions presentadas en 64 sessions, 10 taulas redondas e 5 conferéncias plenàrias pendent los sèt jorns del congrès, ont an participat d’investigadors provenentes de 21 païses de 5 continents. Un territòri tan ric en istòria coma tanben en paradises naturals coma la Provença meritava una visita, e dimenge 14 los participants del Congrès poguèsson gaudir de tres excursions a la vila istorica d’Arles, lo centre istoric de Marselha o las meravilhas naturalas de Calancas.

Diluns 15 las desparièras brancas de l’IAS (International Arthurian Society) s’amassèron per tractar lors questions particularas. E lo dimècres 17, se produsiguèt l’assemblada generala de la societat, per ensajar tractar de questions tan interessantas coma la possibilitat de metre a disposicion del public general numericament totes los numèros del Bulletin Bibliografic de l’IAS. E una question, la Provença aquerirà mai protagonisme en las prèpas edicions, recebuda la nòva teoria d’una origina literària provençala del mite del Grasal, que substituiriá la tradicionala origina bretona? Esperam que lèu los investigadors aprigondiscan en l’estudi de las interrelacions entre la literatura medievala en catalan, occitan e francés, domeni de recèrca que segurament aportarà de nòvas informacions que poguèren aver los trobadors occitans e catalans en la difusion del mite arturian e la legenda del Sant Grasal arreu d’Euròpa. Tota una setmana de divulgacion e recèrca istorica de primièra magnitud sus un dels nòstres principals mites, lo mond arturian, e tot lo contèxt ligat.