LO TRACTAT DE CORBEIL DE 1258

L’11 de mai de 1258 foguèt signat lo Tractat de Corbeil entre lo reialme de França e la Corona d’Aragon. Aital o demòstran las signaturas dels diplomatics de Loís IXn, rei de França e de Jacme Ir, tanben conegut coma lo Conquistaire. Puèi foguèt signat lo Tractat de París.

Lo Tractat de Corbeil finissiá la guèrra entre Aragon e França e lo Tractat de París la guèrra entre Anglatèrra e França. Son dus tractats que son lo sòmi de Felip August de frança, que voliá espandir lo territòri francés en Euròpa. E, per aquò poder far caliá, segon lo vejaire francés, enviar luenh las poténcias que i aviá fins alara en territòri francés ; los catalans e los angleses.

Après la signatura del Tractat de Corbeil, la Corona d’Aragon, per exèmple, sonque demorèt en de pichons luòcs a França, coma lo vescomtat de Carladés, la baronia d’Omeladés e la vila de Montpelhièr. Los angleses, al sieu torn, sonque demorèron en Gasconha.

Lo Tractat de Corbeil, finiguèt la preséncia catalana en Occitània. Los comtes de Barcelona avián conquistat, pauc a cha pauc, dempuèi lo sègle XIn, divèrses territòris occitans. E Lo contraròtle real del territòri occitan arribèt de la man de Pèire Ir, paire del rei catalan Jacme Ir.

La fin del sòmi catalan

Mas totes aqueles territòris occitans foguèron perduts aprés la batalha de Murèth de 1213 pendent la Crosada contra lo Catarisme de 1209 e que demorariá fins a l’an 1229, quora l’armada francesa envasiguèt Occitània. En 1258 totes los aliats de Jacme Ir èran ja mòrts ; en 1245 moriguèt lo comte provençal Ramon Berenguèr Vn, e en 1249 lo comte de Tolosa, Ramon VIIn e lo rei navarrés venguèt vassal del rei francés (fins ara o èra estat edl rei catalan).

E quin foguèt lo benefici dels catalans ? Poguèron capitar a l’ora de far renonciar la corona francesa als territòris catalans de l’altre costat dels Pirenèus; lo comtat de Barcelona, d’Urgèl, de Besalú, de Rosselhon, d’Empúries, de Cerdanha, de Conflent, de Girona e d’Osona, que lo rei francés afirmava qu’encara èran territòris franceses.

D’efièch, Catalonha e totes aqueles comtats èran ja independents de l’empèri de Carlesmanhe dempuèi l’an 988, quand lo comte de Barcelona Borrell IInd volguèt pas tornar a se declarar vassal del rei francés Hug Capet. Mas, aquela independéncia, pels franceses, èra sonque teorica e jamai èra estada reala.

Après la batalha de Murèth de 1213, Jacme Ir podiá pas far gaire per recuperar los territòris occitans, car França èra aliada del Papat. Ajudèt tornarmai al comte tolosan per tornar a conquistar la sieuna vila en 1218 – una armada catalana crosèt los Pirenèus per los ajudar militarament – mas Tolosa tornèt a èsser conquistada pels franceses puèi, en 1229.

D’un autre costat, lo comtat de Provença, dirigit per l’ostal de Barcelona, e ont se lo comte provençal morissiá sens de filhs, lo comtat tornava totjorn a mans de l’Ostal de Barcelona, tanben patiguèt de cambiaments politics. Quora moriguèt lo comte provençal Ramon Berenguèr Vn, Jacme ir assajèt de desbarcar tornarmai en Provença, mas l’armada francesa li barrèt lo pas.

Lo papat comprenguèt brica las peticions oficialas catalanas. Provença encara èra juridicament un territòri de l’empèri roman germanic. França pressionèt plan e lo Papat reconeguèt lo maridatge de la filha de Ramon Berenguèr Vn amb Carles d’Anjau, fraire del rei francés. Aquel prètzfach entraïnèt la fin de la preséncia catalana en Provença.

Segon los franceses, França arribava teoricament fins al flume catalan Llogregat, prèp de Barcelona. Calguèt doncas èsser practic. Jacme Ir renoncièt als sieus dreches feudals sus Occitània e recebèt la renóncia dels franceses dels dreches feudals sus Catalonha.

Aital, Loís IXn renoncièt a aquels dreches, e los catalans renoncièron als territòris de Fenolleda e Perapertusés, los castèls de Puilorenç, Fenollèt, Castellfisèl, Peirapertusa e Queribús. Tanben renoncièt a Tolosa e Sant Gèli, lo Carcinés, Narbona, Albigés, Carcassonés, Rasés, Besiers, Lauragués, Termenés, Menerbés, Agde, Nimes, Roergat, Millau e Gavaldan.

Pasmens, Jacme Ir volguèt pas jamai renonciar al comtat de Foix pr’amor qu’èra en aquel moment jos soberaneitat anglesa e pas francesa. Lo Tractat foguèt, fin finala, signat lo 16 de julhèt de 1258 amb l’anonci del maridatge de la filha de Jacme Ir, Elisabet, amb Felip, eretièr del tron francés.

Tanben renoncièt Jacme Ir lo 17 de julhèt d’aquel an als sieus dreches sus Provença en favor de Margarida, filha de Ramon Berenguèr Vn e lo sieu marit. Totun, la corona francesa contunhèt d’èsser plan ostila als pichons territòris catalans qu’encara demoravan en França e en 1272 calguèt fortificar lo Sabartés se los catalans volián pas lo pèrdre davant las atacas francesas.

Pasmens, après tants sègles, cal se demanar se lo tractat foguèt respectat per ambedoas parts. Los catalans respectèron lo meteis, mas los franceses decidiguèron en 1285 que Catalonha aperteniá a la corona francesa e l’envasiguèron. Mas perdèron la guèrra e calguèt se n’anar tornarmai a l’autre costat dels Pierenèus. Foguèt doncas un tractat just ? Pr’amor que la signatura del Tractat de Corbeil confirmava qu’aqueles territòris devián demorar en de mans francesas e Catalonha demorariá independenta per totjorn, un prètzfach que foguèt pas respectat en 1285.

Mas foguèt aital coma la Corona d’Aragon perdèt per totjorn Carcassona Rennes, Razés, Laurac, Lauragués, Termes, Besièrs, Agde, Albi, Rodés, Foix, Caors, Narbona, Minèrva, Fenolleda, Millau e Nimes e tanben Tolosa (qu’en 1213 pauc abans de la batalha de Murèth venguèt catalana pr’amor que lo comte tolosan se declarèt vassal del rei Pèire Ir).

Aicí avètz una part del Tractat revirada al catalan e qu’es demorada a l’Archiu Nacional de Catalonha :

« Coneixent tots que quan entre el senyor rei de França d’una banda i el senyor del rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller de l’altra, va ser sotmesa a revisió la matèria en qüestió, el rei de França va dir que els comtats de Barcelona, Besalú, Rosselló, Empúries, Cerdanya, Urgell, Conflent, Girona i Osona amb les seves pertinences del regne de França i feus seus eren i, d’altra banda, l’esmentat rei d’Aragó deia que tenia dret sobre Carcassona i el seu territori, sobre Rodés i el seu territori, Lauraguès i el seu territori, Termenès i el seu territori, Besiers i el vescomtat de Besiers, Agde i el seu territori, Albi i el seu territori, Roergue i el seu territori, el comtat de Foix, Caors i el seu territori, Narbona i el ducat de Narbona, Menerba i el seu territori, Fenollet i el seu territori, la terra de Sault, Perapertusès i el seu territori, Millau amb tot el comtat de Millau, Credona amb el vescomtat de Credona, Gavaldà, Nimes i el seu territori, Tolosa amb tot el vescomtat de Tolosa i Sant Gèli, amb tots els honors, districtes, drets i pertinences que els pertanyen.

Finalment nos, Arnau bisbe de Barcelona per la gràcia de Déu, Guillem prior de Santa Maria de Cornellà, i Guilhem de Ròcafuèlh, ocupant la possessió abans esmentada del senyor rei d’Aragó a Montpeller, procuradors enviats especialment per a aquesta qüestió pel mateix rei d’Aragó davant el dit senyor rei de França, vam accedir en pròpia persona al mateix rei i li vam mostrar amb aquestes paraules les cartes de procuradors segellades amb el mateix segell del senyor rei d’Aragó.

[…]

Nosaltres, al seu torn, els procuradors abans esmentats en nom del mateix senyor rei d’Aragó, dels seus hereus i successors, i representant en condició de procuradors a l’abans esmentat rei de França i als seus, als seus hereus i successors, defensors de la causa del mateix o dels seus antecessors, d’altra banda en correspondència, aixequem, cedim, definim, tornem absolutament, especial i expressament, qualsevol dret i possessió que bé pogués tenir el mateix senyor rei d’Aragó, en el que té o de qualsevol, o bé digués també que tenia, tant en dominis com en senyorius, com en feus o qualssevol altres coses, a Carcassona i el seu territori, a Rodés i al seu territori, al Lauraguès i al seu territori, i al Termenès i al seu territori, i a Menerba i al seu territori, i al Fenollet i al seu territori, i al Pertús i al seu territori, i al comtat de Millau i Gavaldà, i a Nimes i al seu territori, i al comtat de Tolosa i Sant Gèli, i en totes les altres terres jurisdicció de Ramon, si escau al comtat de Tolosa, i als rendiments i transaccions també percebudes per si mateix o pels seus antecessors ».

Fotografia principala: Joelbellviure/CC.