Divèrses

LA LICANTROPIA SEGON LOS BIZANTINS

CAM.- Las tèrras situadas dins l’Empèri Roman de l’Èst o Bizanci contunhèron d’aver, aprés l’arribada dels barbars, de bons mètges, de bons filosòfs e de bons scientifics. Pròva d’aquò es la vision qu’aguèron los estudiaires de las causas naturalas – a l’epòca sonats de fisics- vèrs de malautiás coma la licantropia. A Occident foguèt considerada coma una possession del demòni o un acte de magia. E foguèron getats al lenhièr centenats d’innocents.

A Bizanci, totun, la licantropia foguèt considerada una malautiá que lo pacient cresiá qu’èra un lop. Serà aquesta quita malautiá la basa de la legenda dels òmes lop a Euròpa occidentala. Ara un estudi realizat per una còla de cercaires de l’Universitat d’Atenas a examinat cossí foguèt vista la licantropia a Bizanci. Las diferéncias amb Euròpa occidentala son gigantas.

“Los que patisson licantropia – çò diguèt Oribasius al sègle IV a Synagogae Medicae – marchan de nuèch pels cementèris. An los uèlhs e la lenga secs. An fòrça set e sovent son nafrats a las camas. Cal los ofrir una dièta, de banhs e d’aiga doça. A mai, de purgacions e sagnats seràn aplicats dos o tres còps. Quòra la malautiá arriba, cal los donar d’opium per los calmar”.

Divèrses sègles apuèi, Miquel Psellus, al sègle XI escriguèt a Carmen de Re Medica que la licantropia “èra un estat de malenconiá e de misantropia. Los malauts marchan de nuèch prèp de las tombas e an la lenga e uèlhs fòrça secs”.

Una vision totalament desparièra

Encara al sègle XIV Johannes Actuarius descriviá aquela malautiá – totjorn considerada coma aital – coma una que los malauts marchan de nuèch per las tombas en tot creire que son de lops e tornan a l’ostal pel matin nafrats per de casudas. La vision es flaca e la lenga e uèlhs secs. E vòlon pas parlar amb los autres.

Los mètges bizantins veiràn la licantropia doncas e totjorn coma un tipe de malenconiá o mania que fa aver de fantasias mentalas al malaut. Los estudiaires bizantins avián sovent tractat d’autras malautiás mentalas coma epillepsia, deméncia, insòmi, depression e paranoia. La licantropia n’èra una mai e pro.

Ara un article publicat al jornal History of Psquiatry restaca aquela vision amb la d’Euròpa occidentala pendent los sègles VI-XVI. Las autoritats sovent pensavan que los malauts de licantropia èran estats possedits pel demòni e que pr’aquò avián aucit de personas, coma se foguèsson de lops.

Mai encara, plusors govèrns europèus considerèron qu’aquò èra una fauta òrra que caliá punir amb la mòrt. Pendent lo sègle XVI es coneguda l’actuacion d’un jutge francés qu’ordonèt tuar mai de 600 òmes lop e mascas. Restacar la vision scientifica e paranoica de las doas Euròpas pendent mai de mil ans, doncas, fa pensar prigondament.