Mond

BOUVINES, 1214

Christian Andreu.- L’An 1214 se desvolopèt una batalha que seriá cruciala pel futur de l’estat francés. Per ansin, lo 27 de julhèt se trapavan en Bouvines , Flandra (uèi França), los aliats del Duc d’Aquitània (e rei d’Anglatèrra), Joan I, çò es una gigantassa armada d’alemands, flamencs, olandeses e angleses amb l’armada del rei francés Felip August. La resulta marcariá lo futur d’Occitània dins l’estat francés pendent los sègles venents.

Aquò foguèt atal pr’amor que la victòria d’aquela batalha (una de las mai decisivas de tota l’istòria de l’edat medievala) venguèt del costat dels franceses e entraïnariá lo malastre dels Plantegenet angleses en çò que tocava al territòri que jonhiá Occitània (lo Ducat d’Aquitània) amb la còsta nòrd francesa.

Pendent de sègles, l’istoriografia anglesa considerèt lo rei anglés Joan I, atanben Duc d’Aquitània, coma un marrit sobeiran que perdèt (d’una manièra mai o mens fòla) la mitat de l’Empèri Anglés dels Plantagenet. La vertat es que uèi la majoritat de l’istoriografia internacionala a reconegut que Joan I foguèt un bon rei pr’amor que foguèt un bon administrator mas atanben un bon general. Foguèt pas vertat que Joan sens Tèrra luchèsse pas per los territòris septentrionals franceses. E la pròva istorica n’es la guèrra tre Anglatèrra e França de 1213-1214.

Lo Duc d’Aquitània Joan I luchèt plan per conservar aqueles territòris.

Lo Duc d’Aquitània Joan I luchèt plan per conservar aqueles territòris e formèt una de las alianças militaras mai grandas fins aquel moment jamai creadas. Totun, apuèi Bouvines, l’aligança se trinquet e venguèt la Patz de Chinon en 1215. Joan I aguèt d’autres problèmas, coma una revòlta de la noblesa que provoquèt un demesiment del poder reial anglés e la signatura de la Carta Magna.

Son aliat, Oton IV (que cresquèt amb Joan I a la còrt de son paire, Enric II e Elionor d’Aquitània), perdèt l’Empèri e lo pichon comte flamenc e olandés moriguèt pr’amor de la preson. En 1215 dengun podiá ja luchar per sauvar Occitània del jo francés. Lo Comte de Barcelona, Pèire I, moriguèt a la batalha de Murèth en 1213 e los angleses e alemands perdèron la guèrra contra lo sobeiran francés Felip August en 1214. Una guèrra que, se la resulta de Bouvines foguèsse estada diferenta, benlèu auriá entraïnat, fin finala, l’espandiment anglés e catalan al sud de l’estat francés e auriá cambiat totalament l’istòria d’Occitània. Mas la resulta de Bouvines foguèt aital e l’istòria demorariá ansin fins uèi lo jorn. Imaginar una autra causa es pas istòria.

Un pichon vilatge flamenc

L’an 1202 lo rei francés Felip August decidiguèt annexar totes los fèus de Joan I, Duc d’Aquitània, situats a l’Euròpa continentala. Pauc a cha pauc, en tot profechar una grèva crisi institucionala e sociala del vesin anglés, conquistèt primièr Normandia e apuèi totes los territòris angleses levat d’Aquitània. Maugrat totes los problèmas qu’aviá coma rei, lo Duc d’Aquitània Joan I decidiguèt resistir e acomencèt una nòva guèrra contra França.

Pr’aquò creèt una de las mai grandas alianças militaras jamai creadas a Euròpa fins aquel moment: l’idèa èra atacar França amb l’armada anglesa per mar e cridar l’atencion de l’armada francesa. Sul pic arribariá una giganta armada pel nòrd, formada per Renaud de Dammartin, Comte de Bolonha, Guilhèm I, Comte d’Olanda, Flandra e Bravant, Thiebaut I, Duc de Lorrena, Enric II, Duc de Limburg e sustot Oton IV, Emperaire del Sacre Empèri Roman Germanic.

Joan I creèt una de las mai grandas alianças militaras jamai creadas a Euròpa.

Las armadas se trapèron en Bouvines lo 27 de julhet de 1214 en un camp de batalha mai que redusit, amb bòsc a un costat, un estanh a l’autre e lo riu Marque en fàcia. Los mai de 7000 soldats e cavalièrs franceses aparèron lo pont que i aviá sus lo riu e defendèron lo camp que los aligats perdèron. D’efièch, l’armada alemanda, anglesa olandesa e flamenca èra tan granda (pus de 9000 òmes) que poguèren pas manobrar plan pendent la batalha e la manca d’espaci foguèt lo mai grand aliat de Felip August.

L’armada francesa, maugrat qu’un pauc mai pichona (sonque aviá demest 1200 e 1360 cavalièrs e fins a 300 sergents a caval e la rèsta èran òmes d’infantariá, d’arquièrs e de milicia a mai de mercenaris) luchèt plan contra una armada aliada mai granda e sustot, estrategicament melhor.

La drecha de l’armada francesa èra formada de cavalièrs de Champanha e Burgondia e Picardia. Lo centre aviá lo quite rei francés amb de cavalariá e una majoritat d’infantariá. L’esquerra èra gardada pel Comte de Ponthieu. Endarrièr, una tras que pichona reserva de 150 sergents d’armas aparava los pònt de Bouvines.

En revenge, l’armada aligada aviá fins a 1500 cavalièrs: 650 flamencs, 500 d’Hainaut e fins a 350 d’autres luòcs e pus de 7500 òmes d’infantariá. L’esquèrra foguèt dirigida pel Comte Ferrand de Flandra e sos cavalièrs. Al centre i aviá l’emperaire alemand Oton IV e l’infantariá saxona e la drecha èra formada pel Comte de Salisbury. A l’extrèma drècha un bon nombre d’arquièrs angleses balhava encara de supòrt.

La batalha se desvolopèt pendent tot lo jorn e comencèt quora 150 cavalièrs franceses ataquèron l’esquèrra aliada, formada per de cavalièrs flamencs. Aquestes, contrataquèron apuèi amb mai de 600 cavalièrs e los franceses daissèron temporalament lo camp.

Aquò demorèt pas res pr’amor que los franceses, apuèi fugir temporalament, se virèron e tornèron atacar los flamencs, que perdèron lo luòc e foguèron prèp de pèrdre tanben lo Comte de Flandra. Los flamencs luchèron bravament durant d’oras, mas, fin finala, lo comte foguèt capturat e lo moral s’esfonzèt tre los flamencs. Per ansin, l’esquèrra aliada foguèt perduda.

La manca d’espaci anèt contra los aliats durant la batalha.

Al centre, l’infantariá francesa se dispausèt al torn del rei e l’auriflama e assajèt de resistir l’ataca de la cavalariá aliada de l’emperaire Oton IV. Lo rei francés foguèt pròche d’èsser capturat e la lucha demorèt tanben d’oras. La manca d’espaci, totun, provoquèt una montanha de mòrts alemands e flamencs. La reiregarda aliada sabiá pas res pr’amor que vesiá pas res e quand los cavalièrs aliats poguèren pas mai atacar pr’amor que i aviá pas pus d’espaci, l’infantariá francesa ataquèt e ganhèt lo luòc.

Oton IV fugiguèt e la moral aliada comencèt de trantalhar. A drècha, los cavalièrs franceses ataquèron e los angleses, apuèi veire que la batalha èra perduda, marchèron. La batalha finiguèt pendent la nuèch quora los franceses èran lasses d’aucir. Mai de 700 piquièrs de Bravant encara luchèron fins la fin maugrat èsser la batalha finida.

Lo aligats perdèron 170 cavalièrs e 130 mai finiguèron presonièrs a mai d’un sens nombre d’òmes infantariá. Quand Oton IV tornèt a Alemanha perdèt lèu lo tròn e Ferrand de Flandra demorèt 15 ans en preson e apuèi moriguèt. Totas las tèrras del Comte de Bolonha foguèron donadas a Felip Herepel, leial al rei Felip August. Mas çò de pejor li venguèt al rei anglés e duc aquitan, Joan I.

Sonque un an apuèi Bouvines lo rei anglés Joan I signèt lo Tractat de Chinon: Normandia, Maine, Anjou, Torena e Bretanha demorarián jos la corona francesa e per sauvar la corona Joan necessitèt signar la Carta Magna, que redusiguèt plan lo poder reial fàcia a la noblesa. E encara aguèt d’astre pr’amor que lo Duc d’Aquitània, filh d’Elionor d’Aquitània, podiá encara aver perdut Aquitània, que demorariá anglesa fins 1453. Pr’aquò l’istòria demorèt atal. De còps cal pas pensar que l’umanitat a pas res fach per assajar de cambiar las causas. Sovent a tot fach, mas se l’istòria es aital e pas una autra es pr’amor que, maugrat tot, los òmes poguèren pas la cambiar (Joan I, Pèire I, Oton IV) e pr’açò l’istòria medievala foguèt aital.