Biografias

LO RASOR D’OCCAM

CAM.- L’istòria de la filosofia visquèt de tempses glorioses pendent l’edat medievala. La desseparacion demest la sciéncia e la religion acomencèt en aquela epòca e son mai d’un los noms de filosòfs celèbres que balhèron sa pensada a l’ora de voler melhorar la societat de son temps e, fin finala, l’umanitat. Un d’aqueles foguèt l’anglés Guilhèm d’Occam (1290-1347), que luchèt contra l’autoritat papala de la Glèisa fins la fin. E que ne lo Papa nimai l’institucion catolica poguèren batre maugrat la sieuna mòrt a l’exili.

Per ansin, d’Occam donèt a l’umanitat mantunas bonas idèas que pòdon èsser uèi encara devesidas tre filosoficas, teologicas e politicas. Car d’Occam volguèt totjorn desseparar la religion de la pensada filosofica e scientifica pr’amor que la darrièra podiá èsser demostrada mas la primièra non. Totun, e maugrat que divèrses principis d’Occam, coma lo nomentat rasor d’occam o espada filosofica qu’analizava una teoria e desseparava çò qu’èra pas vertadièr de çò qu’ò èra pas (la mai simple es la vertadièra, pèc ! diriam uèi) amb la logica, semblèt atanben qu’ataquèt l’idèa de Dieu.

“O emperaire aparam amb l’espasa e ieu t’apararai amb lo vèrb”, çò diguèt d’Occam.

Mas Guilhèm d’Occam se mostrèt totjorn un catolic exemplar e jamai questionèt l’existéncia de Dieu, sonque, çò disiá, qu’èra un fach que se podiá pas provar – e pr’amor d’aquò las sieunas idèas venguèron ereticas pendent d’annadas per la glèisa catolica.

A mai, lo principi del rasor d’Occam foguèt l’ancessor de la recèrca de la vertat scientifica prigonda que nasquèt dempuèi lo sègle XVIIen e solament pr’aquò d’Occam meritèt èsser demest los filosòfs mai logics e positius de tota l’edat medievala. “Quan i a dos teorias parièras qu’an la meteissa causa, la mai simpla serà, sens dobte, la vertadièra”, çò escriguèt d’Occam. Es lo principi filosofic del rasor d’Occam, qu’encara ofrís de bèlas discussions dins las classas universitàrias al mond de Logica Filosofica. Mas d’Occam foguèt plan mai qu’aquò.

La lucha contra lo Papat

Maugrat que tre 1319 e 1324 ensenhèt teologia a Oxford coma mèstre franciscan, la majoritat dels religioses de l’epòca l’ataquèron pr’amor de sa ideologia e lo denoncièron davant lo papa Joan XXII coma erètge. Apuèi èsser cridat per lo Papa a Avinhon, fugiguèt amb Michele de Cesena e d’autres franciscans que defensavan lo moviment esperital (totas las proprietats son pas de la Glèisa car Jèsus èra paubre).

“Quan i a dos teorias parièras la mai simpla serà,sens dobte, la vertadièra”.

Arribat a Pisa, alara territòri imperial, demandèt d’ajuda a Loís de Baviera, l’emperaire: “O emperaire aparam amb l’espasa e ieu t’apararai amb lo vèrb, çò diguèt. E dempuèi alara escriguèt de criticas teologicas contra lo Papa fins la fin de la sieuna vida. Per ansin es atanben considerat un eròi medieval de la desseparacion politica demest lo govèrn dels umans (l’Empèri) e lo de Dieu (la Glèisa).

Guilhèm d’Occam vegèt morir Joan XXII en 1334, Michele de Cesena en 1342 e Loís de Baviera en 1347. Aquel an decidiguèt demandar perdon al nòu papa car voliá tornar èsser admés dins la Glèisa. Totun, l’arribada de la pèsta negra a Munic en 1347 provoquèt una rapida malautiá e sa mòrt lo quite an. Amb d’Occam moriguèt pas ne la logica nimai lo principi de desseparacion modèrn de la politica. Mai lèu comencèt amb el, un dels filosòfs (medievals) pus importants de l’umanitat.