LAS RAZÓS DE TROBAR
Francesc Sangar.- Tradicionalament, totjorn l’istòria de la filologia aviá considerat que la primièra gramatica consacrada a una lenga romanica, èra estada la “Grammatica Antonii Nebrinensis”, coneguda coma la Gramatica Castelhana d’Antonio de Nebrija, publicada l’an 1492, e que venguèt l’exemple de posteriors estudis filologics de la lenga castelhana e de las autras lengas romanicas.
Mas abans, a l’entorn de l’an 1210, Ramon Vidal de Besalú haviá publicat “Las Razós de Trobar”, un libre sus las tecnicas per escriure poesia trobadoresca (en aquel moment amb tota la siá esplendor), que compreniá simultanèament un vast estudi sus la lenga occitana en desparièrs domenis: lexic, gramatical, ortografic… en utilizant las pautas lingüisticas dels trobadors anteriors. La principala tòca literària coma modèl pels creadors de l'”art poetic” amaga una granda dedicacion al domeni mai estrictament lingüistic.
Lo sieu autor, Ramon Vidal de Besalú, èra un trobador catalan que trabalhèt coma joglar al castèl del senhor de Mataplana. A “Las Razós de Trobar” distinguís entre la “francesa parladura” (la lenga francesa) e “cella de Lemozi” (la lenga occitana) e considèra qu’aquela darrièra es excellenta e melhora per escriure poesia. Simultanèament, considèra la lenga francesa coma mai adaptada per escriure narrativa.
Lo luòc de l’occitan
Defend vertadièrament una superioritat de la lenga occitana coma comparason amb d’autras lengas romanicas, coma consequéncia de l’enòrme prestigi de l’occitan en aquela epòca per la difusion de la literatura trobadoresca. Los meteisses poètas catalans escrivián tanben lors creacions en lenga occitana.
Ramon Vidal de Besalú defend qu’un bon creador de poesia a l’obligacion de conéisser perfièchament la lenga de las siás creacions, e los trobadors devon distinguir totas las estructuras gramaticalas de la lenga occitana. Voler aténher de rimar los vèrses podiá pas autrejar lo drech d’alebar las nòrmas gramaticalas.
“Las Razós de Trobar” classifica las paraulas en uèch categorias gramaticalas, semblablas a las actualas, mòstra lors declinacions e sustot insistís fòrça en las desinéncias verbalas. Aquela insisténcia es demostrada amb una lista d’exemples d’errors gramaticals (verbals) de trobadors anteriors. Lo libre de Ramon Vidal de Besalú es un exemple de la granda importància de la lenga occitana pendent l’Edat Medievala.
