Divèrses

COSSÍ ÈRA UN FÈU ?

Francesc Sangar.- A comptar dels sègles VIIIen e IXen lo feudalisme s’impausèt a tota l’Euròpa occidentala crestiana. Los grands senhors, de nòbles o d’eclesiastics, dominavan e governavan lors fèus. Mas coma s’estructuravan? Anam analisar un tipic fèu medieval governat per un senhor feudal aristocratic.

L’idèa basica es qu’als fèus i aviá de terrens qu’èran totalament proprietat dirècta del senhor e d’autres terrens qu’èran de liura disponibilitat tanben pels vassalhs. Los fèus medievals se devián provesir de tot aquò qu’avián de besonh. Avián de venir autonòms perque lo comèrci èra gaireben inexistent. Totes devián saber semiar e reculhir, portar los animals a pàisser, reparar e fabricar los esturments necessaris, e en lo cas de las femnas tanben téisser, filar e cóser. Desbrembam pas que la societat medievala establissiá una granda separacion entre ambedós sèxes.

L’agricultura e la ramaderia devián provesir de totes los materials (alimentacion, vestits, calfatge …) qu’avián de besonh los senhors e los vassalhs. E los senhors ensajavan que totes los elements importants que podián ajudar a aténher aqueles materials foguèsson dins dels limits de lors domenis dirèctes, e d’aquela manièra poder exigir als sieus vassalhs lo pagament d’impòstes per la siá utilizacion.

La Glèisa e la noblesa mantenián un ligam de collaboracion e dependéncia.

Un exemple fòrça evident èra lo molin, necessari per mòler los granatges e far de pan, element basic de la dièta alimentària medievala. Tanben los molins, qu’utilizavan la fòrça de l’aiga per foncionar, èran emplegats per condicionar per fabricar los vestits o per configurar de metals. Los molins d’aiga fasián partida d’aquel domeni dirècte e èran proprietat dels senhors. Doncas, los vassalhs devián pagar per son usatge.

Se lo fèu èra traversat per un riu, e s’aviá bastit un pont per passar a l’autra riba, de quala èra la proprietat del pont ? Del senhor, evidentament. E los vassalhs quand avián lo besonh de lo traversar devián pagar d’impòstes al senhor. Mas tanben los camins que traversavan las tèrras del fèu èran somesas al pagament d’impòstes per la siá utilizacion.

De bòsques pròpris

Los bòsques provesissián de lenha pel bastiment dels ostals, pel calfatge pendent l’ivèrn e per codinar. E naturalament, los bòsques èran proprietat dirècta del senhor. Un autre còp los vassalhs devián pagar. Tanben los bòsques podián provesir d’alimentacion mejançant la caça d’animals sauvatges coma de cèrvis, de pòrcs singlars… Sens lo permís del senhor (amb lo pagament respectiu) se podiá pas dintrar. Caçar dins las tèrras del senhor podiá èsser punit amb la pena de mòrt!!! Los prats qu’èran utilizats per alimentar las vegadas èran tanben proprietat del senhor, e èran someses al pagament d’impòstes.

Una autra bastissa que dintrava dins dels domenis dirèctes dels senhors èra la glèisa, e mai se foguèsse situada dins del pòble. D’aquela manièra, la Glèisa e la noblesa mantenián un ligam de collaboracion e dependéncia. La Glèisa defendiá l’estructura sociala del feudalisme e los privilègis del clergat e los nòbles mejançant los sieus sermons e los sieus ensenhaments, e la noblesa defendiá al clergat de possibles atacs dels campanhards.

Fin finala, e coma podiá pas èsser d’una autra manièra, lo castèl fasiá partida tanben dels domenis dirèctes del senhor. Èra l’ostal dels nòbles, bastit amb de pèira, situat totjorn en un emplaçament enautit, per aténher que l’auçada ajudèsse en la defensa, mas tanben de manièra simbolica amb la siá altitud èra una manièra de transmetre aquela idèa de superioritat e domeni suls vassalhs del fèu.

Las tèrras agràrias del senhor èran trabalhadas pels servents dirèctes del senhor, que patissián una vida fòrça semblabla a la dels ancians esclaus. Podèm afirmar que trabalhavan gaireben las tèrras solament per las neurituds que manjavan e per viure en una cabana, sens cap de drech sus las culhitas que produsissián o las vegadas que sonhavan.

Las tèrras agràrias del senhor èran trabalhadas pels servents dirèctes del senhor.

Als autres vassalhs, qu’èran d’òmes liures, trabalhavan e èran abitualament proprietaris de las tèrras que fasián partida pas del domeni dirècte del senhor, nomenats mases, o logataris de qualque tròç d’aquelas tèrras. E mai devián pagar d’importantas quantitats d’impòstes als senhors (e tanben a la Glèisa) podián dispausar de tot aquò que produsissián.

Los vassalhs vivián en pichons poblats, que fasián partida pas del domeni dirècte del senhor, a l’excepcion de qualque bastissa importanta coma la glèisa mencionada anteriorament. Los sieus ostals, qu’èran d’una unica abitacion e ont convivián amassa las personas e los animals, èran pichonas e simplas.

Los materials que s’utilizavan per los bastir èran la fusta, la fanga e la palha. Amb la fanga se fabricavan las parets, amb la fusta las fenèstras e la pòrta, e amb la palha se bastissiá lo tet. Dins qualques païses freds, abitualament aqueles bastiments protegissián pas pro del dur ivèrn. Qualque d’aqueles ostals dispausavan d’un humarau qu’èra utilizat per dormir las personas. Lo concèpte d’abitacion personala e privada èra inexistent.

La vida dins d’un fèu èra pas brica facil per un vassalh. L’estructura dels meteisses fèus beneficiavan considerablament al senhor, a cambiament d’una supausada proteccion, e prejudiciava grèvament als vassalhs.