LA CORONACION DE CARLESMANHE

Francesc Sangar.- Vint-e-cinc de Decembre de l’an 800. A Roma Carlesmanhe es coronat emperaire d’Occident pel Papa Leon III. Un capítol basic de l’istòria de l’Euròpa Occidentala. Mas quin significat aviá aquela ceremònia? Carlesmanhe aviá atengut conquistar la majoritat dels territòris qu’avián configurat pendent de sègles l’ancian Empèri Roman d’Occident. Solament la Peninsula Iberica èra jos poder dels sarrasins, e existissián qualcunes domenis bizantins, del temps que las Illas Britanicas vivián somesas  a divèrses pichons reialmes afrontats.

Carlesmanhe somniava amb la resurreccion d’aquel ancian empèri, en una lucha contra l’Islam e en concurréncia amb l’Empèri Bizantin, coma aparaires de la tradicion romana e crestiana. Mas la Glèisa Catolica aviá de besonh tanben aquela proclamacion e union.

Una coronacion efectuada pel meteis Papa de Roma, assegurariá lo ligam e la collaboracion entre ambedós poders, lo civil e lo politic, representat per l’emperaire, e lo religiós representat pel Papa (e finiriá a Occident amb possibles dobtes sus la supremacia de l’Avesque de Roma). Un acte totalament simbolic que sagelava aquela union, que consacrava Carlesmanhe coma aparaire de la Cristiandat a Occident.

Lo Papa Leon III aviá pas assegurada la siá posicion. Dins de la Glèisa qualqu’unes consideravan que la siá eleccion èra estada tròp rapida e dobtosa, del temps que qualqu’unas accions l’avián afrontat amb l’aristocracia romana. L’an 799 lo Papa foguèt detengut e demandèt ajuda a Carlesmanhe.

L’an seguent, lo futur emperaire dintrèt a Roma e liberèt lo Papa. Ara la maximala autoritat de la Glèisa Catolica podiá pas negar a Carlesmanhe la siá reconeissença coma emperaire d’Occident e successor dels ancians Cesars de Roma.

E quinas foguèron las consequéncias d’aquela coronacion? A l’Empèri Bizantin foguèt pas plan recebuda la notícia, pr’amor que los sieus emperaires se consideravan los legitimes eretièrs de l’ancian Empèri Roman (eles meteisses pas se nomenavan bizantins; eles se consideravan “romans orientals”) e tanpauc reconeissián pas la superioritat de l’Avesque de Roma. La Glèisa crestiana orientala aviá una estructura “federalizada” e cada avesque o patriarca èra la maximala autoritat religiosa dins lors avescats.

La fin del sòn de l’emperaire

Lo sòmi de Carlesmanhe d’un Occident unit tanpauc subrevisquèt pas tròp de decènnis a la siá mòrt. E mai se lo sieu filh Loís mantenguèt unit l’Empèri, los sieus eretièrs, felens de Carlesmanhe, l’an 843, amb lo Tractat de Verdun, se repartiguèron lo sieu empèri après divèrsas luchas.

Lo resultat foguèt la creacion tres nòus estats, França Occidentala pel rei Carles (amb de frontièras similaras a l’actual estat francés), França Orientala amb Loís (qu’ocupariá la majoritat del territòri alemand e austrian), e entre aqueles dos reialmes la França mejana o Lotaringia, ont regnava Lotari I, l’unic que mantenguèt lo títol d’emperaire (amb los actuals Païses Basses, Soïssa e lo nòrd d’Itàlia). Aqueles dos darrièrs estats serián l’embrion del posterior Sant Empèri Roman Germanic que mantenguèt un cèrt esperit semblant al de Carlesmanhe, mas sens lo Reialme dels Francs.

Euròpa Occidentala superava l’idèa de l’ancian Empèri Roman, e començava la naissença d’una sèria de nacions que se consolidarián posteriorament, amb la creacion de las identitats nacionalas europèas actualas, coma Occitània, Bretanha o Catalonha.